The Project Gutenberg eBook of La pór guarda la vinya

This eBook is for the use of anyone anywhere in the United States and most other parts of the world at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this eBook or online at www.gutenberg.org. If you are not located in the United States, you will have to check the laws of the country where you are located before using this eBook.

Title: La pór guarda la vinya

Disbarat cómich en un acte, en catalá y en vers

Author: Lleó Fontova


Release date: October 5, 2026 [eBook #79725]

Language: Catalan

Original publication: Barcelona: Llibreria espanyola de I. Lopez, Editor, 1866

Other information and formats: www.gutenberg.org/ebooks/79725

Credits: Editor digital: Joan Queralt Gil

*** START OF THE PROJECT GUTENBERG EBOOK LA PÓR GUARDA LA VINYA ***
portada

La pór guarda la vinya

Disbarat cómich en un acte, en catalá y en vers

Lleó Fontova

1866

Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

Personas.

Quima Dª Francisca Soler
Lluisa  "  Fermina Vilches
Sr. Pepet D. Lleò Fontova
Pau  "  Fernando Puiguriguer
Titet  "  Joseph Clucellas
Peret  "  Francisco Puig
Batlle  "  Joan Bertran
Manco  "  Joaquim Vigorria
Guarda bosch. Vehins No parlan

L’acciò se suposa en una casa de pagés d’un poble de pochs vehins.

Acte únich.

La escena representa un menjador ó sala del centro d’una casa de pajés; portas laterals y al fondo.

Escena primera.

Pau y Quima.

Quima: Crida, crida, tabalot, no ’t sabrás may ennuegar.

Pau: Mira, Quima…

Quima: Donchs no cridis; ni t’alteris tant abiat.

Pau: Es que veig que la paciencia tú ’t proposas acabarm’y créu, dona, que rebento si segueix lo teu nyich nyach.

Quima: Pero escolta, tros de suro, ¿per qué t’has de cremar tant quant sols pe ’l teu bè jo parlo; quant sols per…

Pau: ¡Calla, si ’t plau! Mira, marxa y no contestis, creume, Quima, ves per vall, perque estich que ja m’arbolo, créu, n’estich alborotat.

Quima: Pero esplícat.

Pau: Ves, no ’t páris, que després tot ho sabrás; are per segur no ’m dónan lo cop que tinch preparat.

Quima: Las cullitas…

Pau: No es res d’ellas.

Quima: Interessos.

Pau: Mòlt bè están.

Quima: Donchs no sè…

Pau: Donchs deixau corra.

Quima: ¿Potse’l noy? (Atinant.)

Pau: Endevinat. No content lo gran pillet de que ’l tinguem allá baix, pagantli mòlt bè ’ls estudis perque surti un advocat: no content dels grans tiberis y de fè ’l gandul com fá, d’aná per cafés y fondas y á tertulias y á saraus, y de fè pobre á sòn pare atés que está derrotxant; ara han dut una noticia, segons diu l’hereu Cebriá, de que ’s casa en Barcelona.

Quima: ¡Qué dius are! ¡Ay lo bergant!

Pau: No está aquí la caramada, puig que bè hi ha d’arribar; ¡es lo cas que la carrera la tè perduda!

Quima: ¡Malvat! Pero escolta, Pau, ¿no deya que ja anava alli estudiant, y que prompte ’l passarian per ’lla hont s’acostuma?

Pau: ¡Ca! Lo que feya ’l gran tunante; aná á gastá ab los companys, sens pensar que ’l pobre pare per ell s’esta ja arruinant.

Quima: Pero digas, ¿es segura la noticia que t’han dat? perque á mi, Pauet, me sembla ¡que tant mal no pót ser pas!

Pau: Ha vingut de Barcelona un forasté á ca ’l Calau y es lo que ha dut la noticia á n’al noy de cal Cebriá.

Quima: Pero escolta: ¿tu qué pensas, cas que aixo fos veritat?

Pau: ¿Qué penso? Que ab mí no conti desde aquesta hora.

Titet: (De dins.) ¿Quí ha dalt?

Pau: Ara marxa desseguida qu’ es en Tit. (S’ en vá Quima.) (Per Tit.) Podeu pujar.

Escena II.

Pau, Titet, després Quima.

Titet: Bon dia ab la companyía.

Pau: Hola, Titet; Dèu te guard, seu aquí y veurás un trago.

Titet: Gracias.

Pau: Tè. (Oferintli’l porró.)

Titet: (Entra y acepta.) Donchs tan se val.

(El Tit deurá ser un personatje ridícul, pero mòlt serio; pintará un carácter presumit, pero tonto, quant parla sembla que s’escolta.)

Pau: No ’t pensis siga gran cosa, encara es del any passat; no es de cos.

Titet: (Quant ha begut.) ¡Doncas m’engresca! Es un ví mòlt rigular. A casa ’ns en queda poch.

Pau: Encara prou bè os vindrá: no com jo, que tinch las eynas plenas del de l’any passat.

Titet: Donchs qu’ en feu.

Pau: Tindré de vendre, per mes qu’ hem sápiga mal, casi á ré ó á mòlt barato tot el que tinch reposat.

Titet: Donchs bebemhi.

Pau: Sí; beu, beu, ¡com qui diu l’haig de llensar!… Vaya, donchs, Tit, conta, conta lo que saps del burdegás.

Titet: ¿De ’n Peret? ¡Vaya una pessa!… Ja os dich que ’s sap gobernar. Jo quant vaig sè á Barcelona vaig notá la novetat y ab set pams de boca oberta me deixá ’l sèu natural. –“Mira, Tit,” ell sempre ’m deya, “aquesta nit á sarau, y demá ’ls Campus liseyus que hi ha fochs astrufacials.” Diumenge, si ’m vens á véurer anirem á passeijar y entrarem després al Tírali que á n’allí s’hi balla en gran.– Es al dir que cada dia ja anavam aquí ó allá ja á cumedias, ja á treyatus y per tot sempre gastant. Tots los becos lo coneixen y es de tan que ’ls fa guanyar; va á caball y fa las forsas segons diu per posars’gras.

Pau: ¿Mes de estudi que no ’n parla? ¿No va á l’Universitat?

Titet: Segons diu lo senyor Pere, que ’l coneix y vè d’allá, conta d’ell cosas estranyas y que us esgarrifarán.

Pau: Jo, que tan me refiava de troval un hom com cal, ja sols puch esperar ara lo veure un esbujerrat.

Titet: Segons diu, sembla que’s casa.

Pau: ¿Ab lo meu permís? ¡Ja va!

Titet: No crech que ’l Codich l’agafi, puij ja passa de la edat.

Pau: Bueno, que fassi ‘l que vulguia, ell tot sol s’arreglará: y, ja que no escolta ’l pare, qu’ es compongui en endevant.

Quima: (Que fins ara ha estat escoltant, surt y diu:) ¡Valgam Dèu! ¡Tal volta ’l pobre!…

Pau: ¿Ja vens á cansonejar?

Quima: Vuy que fos cert lo que diuhen, si venia…

Pau: (Resolt.) Ja ha fet tart.

Quima: Pero home.

Pau: Res: no parlis. (Fort.)

Quima: Ay caram, jo vuy parlá. (It.) que parlant s’entent la gent y á vegadas…

Pau: ¡Botavan! Ja ets una mare… ¡ben mare!

Quima: ¡Y tú un pare ben estrany! Si qualsevol te sentia… en Titet mateix, ¿vritat? podria pensar qu’ el Pere es un fill dels depravats. ¿No es ben cert?

Titet: ¡Jo qué hi diré!… pobre de mí…

Quima: Es ben clar.

Pau: Mira, Quima, no ’l defensis, perque tampoch li valdrá.

Quima: ¡Pobre Peret!

Pau: ¡Pobre cuernu! Si ’l topo…

Quima: No ho lograrás.

Titet: Vamos no ’s desincumodin. (Ap.) Vaig á veure d’arreglarho. (Alt.) Suposis, Quima, que fòs veritat tot aquest cas y que ’l fill que tan estima li pagués així, tant mal; que vosté estés refiada de trobarlo un advocat… y que al cap de vall del cuento lo vegés un mort de fam, vejam lo que pensaria…

Quima: Jo, Titet…

Titet: ¡Contesti!

Pau: ¡Al cas!

Quima: Calla, que jo ab tu no hi parlo.

Pau: ¡Cóm s’enten!…

Titet: Calli.

Quima: ¡Tabal!

Titet: Vaja donchs, respongui, Quima, ¿lo voldria?

Quima: No…

Titet: ¡Y es clar! Y vos, Pau, si ’l vostre Pere sabent que no ha estudiat, y que ha seguit los sèus vicis sens habervos escoltat; que ha jugat y fet tiberis tracta per fi de casars’sens de valtres recordarse atés que ja está sentat, ¿lo voldriau?

Pau: (No sap qué di.) Jo… Titet…

Titet: ¿Lo voldriau?

Quima: (Ab vivesa.) Y está clar.

Pau: Fòra mòlt que’t aguantesses.

Quima: Es que ja’m anaba á escanyar.

Pau: Lo qu’ has de fé, no t’hi fiquis.

Quima: Donchs jo sí.

Pau: Donchs ja veurás. Enrahonarás tu sola.

Quima: ¡Llop marí! (Ab ira.)

Pau: (Cremat.) ¡Tu! Porch singlá.

Titet: Pero escolti. (Anant á Pau.)

Pau: Adèu, Titet.

Titet: Dona, miri… (Anant á Quima.)

Quima: Adèu, Cebriá.

Titet: Pero atenga. (A ella.) Escolti, home. (A ell.)

Pau: ¡Uix d’aquí! (Mirant ab ira á Quima y marxant.)

Quima: (Mirant á Pau.) ¡Orangutan! (S’ en va.)

Escena III.

Titet.

Titet: ¡Mare de Dèu, quina gresca! ¡Valgam Dèu, quins alarits! Un matrimoni modelo, d’aquet sí que s’en pót dir. Tot lo dia ab tal masega de paraulas y de crits, y tractantse l’un á l’altre de fiera y de porch espí. Ja os dich jo que dòna gust lo sentí un parell aixís; arman sempre unas guineyas, que ja os dich que ’s un fatich. Quant en Pau está d’humor ella sols li busca crits; quant la Quima está contenta en Pauet sembla un mustí. Jo sí que m’hi quedat are arreglat de mitj á mitj, que venia á prepararlos, puig tenen lo noy aquí. Han fugit ab la masega, l’un per ’quí l’altre per ’llí y ’m temo que ’l noy avansí y se ’m clavi á n’aquí dins. ¡Bah, bah! Surti lo que vulgui, veurem com s’ha de guarní, y si ve li dich que ’ls pares están que… Aquí ’l tenim.

Escena IV.

Titet y Peret.

Peret: Que Dèu te guardi, Cebriá.

Titet: Hola ja ets aquí, Peret?

Peret: ¿Y donchs, noy?…

Titet: (Ap.) No sé cóm dirli… T’ esperava. (Ap.) Comensem. (Alt.) He parlat ab los teus pares y están en distints parers. La Quimeta… que ‘s ta mare… me sembla que ’t rebrá bè, pero ’l que toca á ton pare tè mes fipla qu’ un serpent. En aquí s’han barallat, se n’han dit á qui pót mes, y han acabat per marxar cada qual per son estrem.

Peret: Donchs la cosa pinta mal.

Titet: Lo que sè es que no vá bè.

Peret: Pero tu, ¿cóm has entrat?…

Titet: Ja veurás lo que jo he fet. Com m’has dat la cumassió, he pensat, nos lluirem; he finjit saber noticias per la part d’un foraster: los he dit lo que sabia y encara hi contat mòlt més. Los he dit que no estudiavas, qu’ erats sempre en lo café, que rumbejabas los quartos pensant ferne un casament.

Peret: Com hi ha nell m’has arreglat. Tit, has fet un bon pastel. Creume, noy, que ara tu ’m posas en lo bell mitj dels diners.

Titet: Pero escolta, m’encarregas que ’ls agafi tots dosets, y que ’ls diga ’l que fa ’l cas, preparantho enterament; entro aquí y ab un cop mestre los ho conto tot clá y net.

Peret: No es aixó; lo que volia, que esperesses un moment, en que fòs tot sol lo pare, per dirli poch á poquet. Tu has vingut, has dit la cosa, tal vegada ’ls has sorprés que estarian disputantse, y per punt allavors mes, y qui paga la burrada ara sols es en Peret.

Titet: Casi bè ’m darás las culpas de lo que jo no hi tinch res y vindrás á sofocarme.

Peret: No, gracias! (Ressentit.)

Titet: (Satisfet.) No hi ha de qué. Jo t’he fet aquest favor perque ’t sò amich verdader. Per un altre no usaria tal retólica.

Peret: Ja entench: es veritat, t’has lluit.

Titet: Per fi tu ho confessas, ¿veus? Creu que si jo tingués lletra prou fòra dels mes desperts, pues veurás quant asgrumento, que no tinch llana al clatell.

Peret: Sols una cosa ‘t demano, ja qu’ has comensat, Titet, y si m’ho fas bè, jo ’t juro que t’ho recompensaré. Fes de manera que ’l pare de que sò aquí no hagi esment, y quant surti aquí la mare, de segú ho arreglarem.

Titet: Donchs confia. (Vehent á Pau dins.) Vè ton pare.

Peret: ¿Ahónt m’amago?

Titet: En ’quet quartet y quant sents cop á la taula surts aquí y…

Peret: Está mòlt bè. (Se’n va Peret.)

Escena V.

Titet y Pau.

Pau: Hola, Tit, ¿qu’ eras aquí?

Titet: Encara no m’en sò anat.

Pau: ¿Doncas, noy, no has vist la dona? Ja ’t dich que no pót aná.

Titet: Qué hi fareu, preneho ab calma.

Pau: Així ’s diu, y tan se val; prou voldria no escoltarla, y hasta ferli lo andorrá: pero mira que á vegadas tant m’amohina, formal, que ’m posa un cap com un bombo y ni sè ’l que ’m dich, ni ’m faig.

Titet: Vamos, sí que ets una dona… com mòltas se ’n trobarán.

Pau: ¡Defensá al xicot! un pillo, un tunante, un bordegás qu’ es capás, seguint com ara, de véurers ab afronts grans.

Titet: (Ap.) ¡Qué dieu are! ¡Si ell ho sent!

(Mentres Pau parla mal de Pere, el Tit demostra pena mirant á ell y á la porta del quartet y de tant en tant se tapa las orellas.)

Pau: Y póts creure s’hi veurá: perque segons deya ’l pare, que Dèu l’hagi perdonat, y que per cert may mentía, “Mal usar no pót durar.”

Titet: Mireus, Pauet, no crideu, gracia á Dèu sento bastant.

Pau: Tu ‘l que tens pó es qu’ ella ho senti, y per tant tinch de cridar. Un xicot qu’ hauria tret quant se li hagués antojat, pero anant pe ’l camí recte, no com are, gandulás! (Mirant al cel.) ¡Dèu meu! ¿quín mal os he fet per volerme castigar, donantme un fill que així pagui mon carinyo demostrat?

(Plorant cau abatut á una cadira.)

Titet: (Ap.) Un xich de filusufía y surtim del tot del pas; diuhen que tot ho malmeto, ja veurem are ’l cop gran. (Alt.) Escolteu, Pauet, un rato, (Petulant.) ¡ey! si voleu escoltar. En Titet vos aprecía y que os ho diga no cal: doncas bueno: deixeu corra lo que os mortifica tant y que sigan tot bromassas y riallas, ¿eh?

Pau: Caram: ¡si pogués prou ho faria!

Titet: ¿Ho fariau? ¡Alla vá! (Pega cop á la taula y al ruido apareix Peret que corra á precipitarse en los brassos de Pau. Aquet al veurel retrocedeix. Peret queda confús en el centro de la escena. Tit queda mòlt satisfet.)

Escena VI.

Dits y Peret.

Peret: ¡Hola, mare! (Ap.) ¡Qué has fet, bestia!

Pau: ¡Hola, tuno!

Titet: ¿Eh? ¡qué tal!

Pau: ¿T’ atreveixas vení encara?

Peret: (Ap.) He quedat mes fret qu’ el glás!

Titet: (Id.) ¡Quín efecte fan las cosas! ¡Pero quín efecte fan! Ni la torra den Catof, quand los turchs la van saltar.

Pau: ¡No ’m miris pas, poca pena! ¡no ’m miris ó d’un pinyach!…

Peret: Pero, pare…

Pau: No’t sò pare.

Titet: ¡Senyor Pau!…

Pau: (Incomodat.) Déixem estar; No esperava semblant mofa de ’n Titet.

Titet: (Estranyat.) ¿Meva?

Peret: Veurás.

Pau: ¡Tu no parlis!

Peret: ¡Pero, pare!…

Escena VII.

Dits y Quima.

Quima: ¡Valgam Dèu, quín daltabaix!

Peret: ¡Mare meva! (Tirantse á sos brassos.)

Quima: (Vehentlo.) Peret.

Pau: (Volentse oposar.) Quima.

Quima: Bé; ¿qué vols?

Pau: Déixal estar.

Quima: Anem calla, tros de cóniam! ¿que ‘l deixi? Donchs qu’ has locat? Créus que perque aquest tros d’ensa ha vingut aquí á abultar y perque tú has donat crédit á los sèus mòlts disbarats, deixaré al noy?

Pau: ¿Qué dius are?

Quima: Si de tot m’hi alterat.

Titet: ¿Jo? ¿qué he dit?

Quima: ¿Qu’ has dit? ¡pampana! han vingut aquí garlant y dient si ’l noy gastava, si no anava á estudiar…

Pau: ¿Y no es cert?

Peret: Jo os diré, pare, si ’m prometeu escoltar; ara os contaré l’historia y veureu cóm he obrat.

Pau: Parla, donchs; prometo calma.

Peret: Ab permís vostre, allá vá. Fa quatre anys vos m’enviáreu á estudiar per advocat, y vehent que mòlts n’hi habia vaig pensar: “no menjarás.” Frecuentava jo una casa, que mes tart hi vaig estar y ‘m posaren tan carinyo com si en ella jo hagués nat. A la casa hi ha dos noyas, la una are ’s va casar; mes quedava la petita, qu’ es noya mòlt regular. La amistad, la simpatía, carinyo van enjendrá, y ‘l resultat del carinyo va ser quedá enamorats. Vas demanarla al sèu pare, qu’ es subjecte mòlt honrat, y ’m va prométrer sa filla vostre permís alcansant. Ahorrats tinch mòlts dinérs vostres y dels que he guanyat y puch dir seré felís si ’l permís que vuy me dau.

Pau: Noy, sols sento m’enganyesis no dient la veritat.

Peret: Jo no ho deia, puig temia que os podria saber mal.

Quima: ¡Pobre xicot! Donchs que’s casin.

Pau: Calla, dona, ja ho farán.

Titet: Vaja donchs que porto pressa, si ’m necessitas ja ho saps.

Peret: ¡Ah! ¡corrent! Ja ‘t buscaré tú qu’ ets sabi…

Titet: ¡Bè! no tant; sols que jo qualsevol cosa veus que l’arreglo.

Peret: Bè está. (S’ en vá Tit.)

Quima: Vaig á arreglá per ’llí dintre. Ja ’ns veurém.

Peret: Com vos vulgau.

Escena VIII.

Pau y Pere.

Pau: Doncas, noy, pénsathi bè.

Peret: Pare, ben pensat está; si no hi ha inconvenient prest la boda anirá avant.

Pau: Me donava mòlts malts ratos lo que m’havian contat.

Peret: ¡Exageracions!

Pau: Ja ho conto. Y després l’hereu Cebriá ha vingut contant mes bolas que cabells jo tinch al cap: dient anavas á boleyo, sempre ab cotxos y caballs, que ’l duyas á n’ell de gresca, sempre ab bromas y gastant y que deya…

Peret: No ho estranyo; com que may habia estat á Barcelona, al entrarhi va quedá fet un babau, y ’s creya sè al altre mòn al veure aquell daltabaix y ’l gastá per aná al teatro ó qui diu á bromejár, quedava ab la boca oberta com fá tot home ignorant. Després que ’ls que ’l coneixem sabem quin es lo sèu mal: tot ho abulta ó exagera, y tant bè ho sap esplicar, que no parla que no enredi, fentne sempre disbarats.

Pau: Bè, deixemlo; doncas digas, ¿y cuánt has pensat marxar?

Peret: Per ara he pensat quedarme, es á dir, si á vos os plau.

Pau: Póts estarte aquí ab ton pare si quant has dit es vritat, puig sent bon noy, t’aprecío y per tú, fill, tot ho faig.

Peret: Coneixereu á n’al sogre que ab mí també ha pujat y veureu quin bon subjecte.

Pau: ¡Qué dius! ¿També es aquí dalt?

Peret: Com que allá hi ha la malura.

Pau: Qué vols dí, ¿algun mal hi ha?

Peret: No és gran cosa: un mal endémich.

Pau: ¡Qué dius, noy! No t’entench pas.

Peret: Lo cólera díhuen uns… lós altres la estacional… y ‘l cas es qu’ entre uns y altres la gent está ab gran espant. Habent, pues, jo de venir, ell allí ’m va demanar que ja que jo aquí pujava que ’l admetès de company.

Pau: Es ben net; que vinga prompte y ab nosaltres estará.

Peret: Es que… vè tambè la noya.

Pau: ¿Tambè vè ella?… ¡Tan se val! No deixarè la familia al cólera abandonats.

Peret: Vaig á buscarlos aluego. (Besantli la má.)

Pau: Dèu te fassi ben bó y sá. (S’ en vá Peret.)

Escena IX.

Pau.

Pau: Ja veurem com va la cosa. ¡Valgam Dèu quin tripijoch! No ‘s via armat mal jaleyu de resultas d’aquest noy. ¡Vejam quin partit ha fet! O jó m’haig d’enganyá mòlt ó n’ha fet mòlt bon negossi; perque aixís m’ho dicta ’l cor. Sobre tot, ell no es cap ximple, per carregar ab un tió dels que sols reportan gastos y hasta sechs fan surtí tronchs. No ho crech pas, qu’ en Pere es jove de mòlta dasposició y sobre tot, es dels homens que s’en dihuen del cap gros.

Escena X.

Pau y Quima.

Quima: Digas, Pau. (Despues de notar que falta Pere.)

Pau: ¿Qué buscas, Quima?

Quima: ¿Donchs y el noy? ¡Ay jo’t reflich!

Pau: Are se ’n vá y torna prompte, puig li ha convingut sortir, Segons diu, tè la familia del sogre que ’l ha seguit.

Quima: ¡La familia! ¿Que sòn mòlts?

Pau: ¡Jo qué sé, pobre de mí! Serán lo pare y la noya.

Quima: Aixís passi.

Pau: Així ho ha dit. Are ha anat ell á buscarlos y prompte ’ls tindrém aquí.

Quima: Donsas, ja que luego arriban, que pensem será precís cóm s’arregla la minestra.

Pau: Y ahónt se’ls posan los llits.

Quima: Aixó sí que ’m de pensarho: lo menjá déixal per mí.

Pau: Doncas mira, anem á dintre… mes calla, qu’ aquí ’ls tenim.

Escena XI.

Dits, Senyó Pepet, Peret y Lluisa.

(Peret entra devant guiant als altres. Lo senyó Pep presentará un tipo mòlt enconjit y demostrará un genit mòlt impressionable, estará sempre mòlt parat. Vestint de viatge, pero d’hivern ab paltró gros y tapabocas, sota del bras pórta dos raspalls grossos dintre d’un mocadó. Lluisa, noya mòlt tímida, anirá dant lo bras al pare; vestirá mòlt sencilla y portará en la má un saquet ó ridícul.)

Pepet: (Entrant.) Ab llassencia: bonas tardes, mòlt servidor de vostés.

Quima: Que Dèu los guart.

Pau: Per servirlos.

Lluisa: Celebro.

Peret: Sens cumpliments. (Quedan Pep y Lluisa á un costat. Pau y Quima á lo altre fentse tots grans cortesías. Peret dalt, al centro mirant lo quadro.) (Ap.) Donchs m’agrada la comedia.

Pau: (Ap.) ¡Si tindrán de dir res mes! (Alt.) Donchs…

Lluisa: Lo pare…

Pepet: Sí; la noya.

Quima: Sí ja entench.

Lluisa: Es qu’ en Peret.

Pau: Vamos, donchs, esplícat, noy. (Un poch fort.)

Pepet: Sobre tot no ’ns enfadem (Espantat sempra.) que ’ls enfados avuy dia solen matá en un moment.

Pau: Doncas seguin.

Pepet: No ’s molestian es mòlt milló estarse drets un hom no s’esposa á rampas, pues la sanch circula mes.

Pau: (A Quima.) ¡Aquest senyor tè manías!

Quima: (A Pau). Pobre home, donchs ja está fresch.

Peret: A ’n aquí s’alegrará y no pensará ja en res; si vol no estarem á casa, buscarem divertiments; si vol armarem casseras, sortirem sempre á passeig…

Pau: (A Q..) ¡Segons veig, la cosa es llarga!…

Quima: (A P..) Y bè; es cosa de’n Peret…

Lluisa: Es mòlt cert, no estiga trist, á ’n aquí no hi pensi mes.

Pepet: (A Ll..) ¿Pórtas tu la camamilla y ’l láudano?

Lluisa: Aquí’l saquet.

Pepet: Sobre tot no t’en descuydis. ¿Sofre y cánfora?

Lluisa: Tambè.

Pau: Doncas, aquesta es la noya?

Lluisa: Servidora de vosté.

Pau: Si qu’ es curra.

Lluisa: Mòltas gracias.

Pau: Per servirla… ¡Ca! de res.

Peret: Y’l senyó es lo sèu papá. (Presentanlo.)

Pepet: Per servirlos.

Quima: ¡Quína gent! (Per la curtedad.)

Lluisa: ¡Parli, papá! (Ap.) ¡Sembla un ensa! ¿Que pót ser no ’s troba bè?

Pepet: (Viu.) Sí, sí, noya; estich per ara com qui diu, perfectament.

Pau: Endevant.

Pepet: Donchs es lo cas que un servidor de vostés tinch casas á Barcelona y un gran camp á S. Climent de lo qual recullo ‘l fruit d’un cent fí de cirerers; una casa á dalt de Gracia allá prop de ’ls Josepets; tot lo que ’m dòna una renda que ’ls dich qu’ es bastant decent. Fabricant de panys de porta d’aquells que tenen secret, per lo que tinch privilegi en Espanya y ’l estranger.

Pau: ¡Donchs vosté es home de moma?…

Quima: ¡Calla, ximple!

Pau: ¿Y á qué vens?…

Lluisa: Es ben dit, si tambe ’l pare quant comensa ab los diners…

Pau: Vaja bè. (Que ha continuat disputant.)

Quima: ¡Calla, llanut!

Pepet: Per Dèu no ‘ns incomodem; puig recomanan los metjes qu’ estem sempre ab génit fresch. No sòn bons ’ls incomodos, sobre tot en aquest temps.

Lluisa: Bueno, deyam?

Pepet: ¡Ah! si deyam.

Peret: Si no ho dich, no farem res. Lo senyó reconegut, puig diu que ’m he guiat bè en lo temps que á casa seva he portat lo establiment, y vist que ab la seva noya ab carinyo ’ns estimem; de mòlt bon grat me la dòna si ’l casarme se ’m permet. ¿No es aixó lo que volia?… (A Pep.)

Pepet: Precisament aixó es. Jo li dono de bon grat, pues es noy que la mereix. Are vosté…

Peret: ¡Pare!…

Lluisa: ¡Sogre!…

Quima: Donchs ¿qué pensas?

Peret: Responeu.

Pau: ¡Jo no dich que sí, ni nó, puig després ja ’n parlarem.

Peret: Jo no sé’l qu’ hem de parlar!…

Quima: Mireu que aixó es mes benehít. Donchs ¿qué esperas?

Pau: (Cremat.) ¡Calla, dona!

Quima: (Id.) Donchs lo meu permís ja’l tè.

Pau: Si callavas per mitj’ hora rebentavas, es ben cert.

Quima: Y si no fesses de las tevas moririas.

Pepet: (Temerós dels crits.) ¡Ay Dèu meu!

Peret: Vaja, dona, deixau corra…

Quima: ¿Mes no veus quin génit té?

Pau: Mira, Quima, que no parlis.

Lluisa: Vaija, Pau… (Volentlo calmá.)

Peret: No imagineu…

Lluisa: Pero bè; déixintho correr…

Pepet: ¿Veyas, noya, si estich fret? (Espantat.)

Lluisa: ¡No siga tan maniátich!

Pepet: (A ella.) ¡Ja ‘t dich jo qu’ estarem bè! ¡ab un moment cuánta gresca! Si no ’s calman, marxarem. No estich per bromas.

Titet: (De dins.) ¿Quí ha dalt?

Peret: Abaix demanan.

Pau: (Cridant.) Puijeu.

Pepet: (Ap.) Si será ’l terrible huesped. (Alt.) ¡Que no entri!

Peret: (Al véurel.) Hola, Titet.

Escena XII.

Dits y Titet.

Pepet: No’s vehuen mes que imprudencias.

Titet: Dèu los guard.

Pepet: (A Peret.) ¿Qu’ es foraster?

Titet: Vinch ab un desincomodo, qu’ hi pres are en lo carrer que vos dich que hasta tremolo y fins me petan las dents.

Pau: Doncas, Tit…

Pepet: (Apartantse.) Que no s’acosti.

Titet: Are vos ho contaré. Quant ne sò sortit de casa m’he trobat ab lo Joseph y ’m conta que á Barcelona y ha un córala mormu ferm. Diu que la cosa s’embruta.

Peret: ¿Qué diu are? (Ap. y tement per Pep.)

Pepet: (Tremolan ap..) ¡Sento un fret!

Titet: Y que son los atracats cada dia sis, set cents.

Pepet: (Ap.) ¡Mare de Dèu! (S’ alsa.) ¡Uy la cama!

Lluisa: ¡Oh! ¡verge santa!

Pepet: ¡Ay lo peu!

Pau: ¿Y are, qué té?

Peret: ¡No s’espanti!

Quima: ¿Qué’s aixó?

Peret: ¡Senyor Pepet!

Pepet: Aquí tenen dos raspalls, (Los treu.) y per Dèu freguin correns.

Lluisa: ¡Pare!

Pepet: ’M fa unas pessigollas!

Titet: Se l’hi haurá dormit lo peu.

Pau: No’n tè d’altra.

Peret: Sí, passejis!

Pepet: ¡Uy! ¡uy! ¡uy! (Al ferlo caminar Peret y Lluisa.)

Pau: Li trauré prest. Jo tinch un remey antich, qu’ en planta are ’l posarem: ja veurá, porti la cama (Sobre una cadira). y ab saliva aquí una creu.

(L’ han fet assentá y Pau s’agenolla y fa lo indicat.)

Quima: Veurá quant prompte li passa.

Pepet: Es veritat. (Movent lo peu.)

Pau: ¿Ho va veyent?

Pepet: Sens embarg, sento una pena?

Peret: (A Pau.) Tè las manías del temps.

Quima: Doncas, bè; que vagi al cuarto. Vingan que ’ls hi ensenyaré.

(Peret ofereix lo bras á Pep. y s’en van seguits de la noya.)

Pau: Esperit y fora.

Lluisa: ¡Pare!

Peret: Home, ¡bah! siga valent.

Escena XIII.

Pau, Titet.

Titet: ¡Vatua listo, quin home!

Pau: ¡Y bé ’l pobre esta espantat! Y tú donchs, Titet, ¿qué contas?

Titet: Com vos dich, anem mòlt mals. M’ han dit que tractava ‘l batlle, y ’l que m’ho ha dit ho sap, de fè una gran capsinada perque aquí no vinga ’l mal. De primer vol armá ’l poble y perqu’ ell no puga entrar, armats, á la carretera vol que fem de guardians. Desempues diu qu’ un registre ha de fer per totas parts perque no ’s donga posada á cap foraster.

Pau: ¡Bè vá! ¡Y donchs jo tinch forasters!…

Titet: ¡Per ço os deya qu’ anem mals! perque si os agarra ’l córala lo batlle os reconvindrá.

Pau: Pero bè, no es pas gran cosa, en sustancia es un company y ell no descubrirá res perque es home mòlt callat.

Titet: Bueno, donchs, mentres no parli, així encara pót aná. Pues li diré que no vinga si vos sembla.

Pau: No vindrá.

Titet: Com qu’ ell are fa ’l registre y jo tot li he contat.

Pau: L’ hi has dit…

Titet: Que teniau hostes?

Pau: Donchs la cosa va com cal Sempre tens de fè bestiesas.

Titet: Sols per bè.

Pau: ¡Ves, cap sigrany! lo bè que fas á las casas es fer sempre disbarats.

Titet: Doncas jo…

Pau: ¿Ves cóm s’arregla? Ab ells ho vuy consultar, y que pensin que ab ’l poble no vull pas posarmhi mal.

Escena XIV.

Titet.

Titet: Cada hú pensa á sa manera; no ’s pòt fer bè, ja está vist; vinch aquí per avisarlo y ’m repren. ¡Es divertit! ¡Sempre me ’n pasan de crespas! es ben cert, ho puch ben dir. Sempre dich no t’emboliquis y ’l que no ’s coguia per mí… Pero ¡cá! com sempre penso fes bè, sens mirá á n’aquí… mes despues me dónan xascos y sempre ’m venen ab crits. No, no; d’avuy endevant, digan y deixin de dir, haig d’aná sempre á las mevas y seré mòlt mes ben vist. (Se ’n vá.)

Escena XV.

Pau, Peret, Quima, Lluisa.

Pau: No sè qué dirte.

Peret: Pero…

Pau: Noy, no’m vuy embolicá.

Quima: Mes, que digan lo que vulgan, ells d’aquí no surtirán.

Lluisa: Senyó Pau.

Pau: No sè qué dirlos.

Peret: Res pót resultarli mal.

Pau: Lo batlle de aquí es un ximple que are ‘ns vindrá á visitar, trobará ’ls hostes á casa contra lo qu’ ell ha manat…

Peret: Donchs quant vinga jo ‘m presento: ell á mí no ’m coneix pas, y veurá que ab termes técnichs aquí ’l deixarem com blau. Li diré que jo sò metje: qu’ entench tal enfermetat: que no som de Barcelona: que venim… del Ampurdá.

Pau: Si t’esplicas de aqueix modo de segú ’l deixas plantat. (Ap.) ¡Jesús! ¡Quína xarramenta! vamos, ja ho dich: tè un gros cap.

Peret: Lo que convé es arribarme fins allí hont tenim d’anar: ’ns acompanyareu, mare, hasta á casa del Noy gran.

Quima: Tinch de ferme la castanya.

Lluisa: Tireus lo mocadó al cap.

Peret: Pare, ja tornarem prompte.

Pau: Vaja, adios.

Lluisa: A Dèu siau. (S’ en van.)

Escena XVI.

Pau, luego Pepet.

Pau: Donchs mireu, tè una xabeta qu’ os dich qu’ es cosa mólt gran. ¡Jo no sè d’hónt ha sortit!… Algo tè del pare, ¡es clar!

Pepet: Senyor Pau. (Treyent lo cap per la porta.)

Pau: Surti aquí fora. Sentis. (Oferintli cadira.)

Pepet: Gracias, senyó Pau. (S’ assentan.)

Pau: ¿Y qué tal, bè, cóm se troba?

Pepet: Jo per ara… vaig com cal. Sols que aquí sento una cosa… un aixís… si fá ó no fá… una cosa que ’m fá pena… com si deyam un embrás.

Pau: Bè; aixó es res; d’aquí dos dias veurá com tot se n’hi va. ¡Pero vosté no s’espanti!

Pepet: ¡Cóm ho diu, Sant Cristiá! Si al pensar sols ab la cosa li dich que no sè ‘l qu’ hem faig. ¡Ditxós istíu! ¡Quant jo ho deya que ‘ns veuriam atrapats! Aquella malvada estrella que veyam desde ’l terrat, clar ensenyava ’l qu’ hi hauria, pronosticava bè ’l mal.

Pau: ¿Una estrella? Conti, conti. (Acostantse.)

Pepet: (Temerós.) No, per Dèu; deixemla anar.

Pau: Home, siga ferm per Dèu. No tornem á lo de avans! Aixís sí que si se espanta morirá, pero espantat.

Pepet: (Ab misteri.) ¡Una estrella! ab una cua mes llarga que un botaban, y lluenta!… tant lluenta que semblava de cristall. Tant alta se ’ns presentaba y ’s posaba tant devant, que si algú se la miraba prompte ’s bia de girá, pues se cansaba la vista y prest feya abaixá ’l cap.

Pau: Pero bè, ¿qué resignaba?

Pepet: ¿Qué habia de designá, sino ‘l cól… dich no, la cosa que allá nos está agobiant? Al principi que sortia no feyan sino parlá: que ’s veya un pá, hasta un sabre… qu’ entre mitj s’hi veya un gall…

Pau: Y tanta cosa, ¿qué deya?

Pepet: ¿Qu’ habia de dí? ¡caram! Lo sabre volia dir guerra, y del pá deyan que fam. Ja n’hi ha haguda, que per guerras se varen plegá ’ls treballs.

Pau: Y del gall, doncas, ¿qué deyan?

Pepet: ¡Oh! lo del gall… no ho sè pas.

Pau: Tot aixó serian bofias… ¡Ves quí pót endevinar!…

Pepet: Lo que es cert que ‘l mal portava. Aixó sí qu’ es veya clar: ó sinó, podeu ben veure las consecuencias fatals.

Escena XVII.

Dits, Quima, luego Peret, Titet y Lluisa.

Quima: ¡Vaya quin xicot mes asa!

Pau: ¿Qué es aixó, qué ha succehit?

Quima: Qu’ ara anem al ordinari per podé allí recullir el fato y demés massega que ’ls senyós han dut aquí, y ’ns ho portan, pero ho deixan al carré, á sobre ’l padrís, dihent que aquí dalt no ho pujan perque hi há barcelonins.

Pau: ¿Doncas y el fato?

Quima: ’L dú’l Pere.

Pau: ¡Sí que estarém ben guarnits!

(Entran Peret y Titet duhent un bagul y Lluisa ab un sach de nit y una capsa.)

Titet: Endevant, ja som á dalt.

Peret: Titet, entra poch á poch. Ja ’t dich que alló es un bestiassa.

(Pepet ha tret un llibret de la butxaca y llegeix.)

Pepet: “Con el té un poco de ron.” (Llegint.)

Lluisa: Hola, pare.

Peret: ¿Ahónt ho poso?

Pau: Per are en aquet racó, que despues durem ’ls trastos, dintre d’aquell cuartet fosch.

Peret: Vindrá, que traurem la roba. (A Pepet.)

Pepet: No: primé me ’n irè jo, pues l’aire que ab ella ’s fassi será un aire mal pel cos.

Lluisa: ¡Valgam Dèu!

Pau: (Ap.) ¡Es qu’ es ben llonsa! Ja ’m carrega ab tanta por. Jo estich cert, si no li passa, que prou l’agafarém tots.

Peret: Son romansos. (Que ha estat parlant ab Pepet.)

Pepet: ¡Ca! no ho creguis.

Peret: ¡Li dich que son il·lusions!

Pepet: Bueno, pues treu tú la roba: aprofita l’ocasió. (’S gira d’esquena á ell y ab lo mocadó de mocá ’s tapa nas y boca.)

Quima: (A Pau.) Pero bè, ¿no veus quin home?

Pau: Qué m’esplicas, bè ’l veig prou: si així tè de passar dias… si no es ell, créu, fuijo jo; no estich per tantas folías.

Quima: Com hi ha mòn, donchs jo tampoch, y ’t dich que si no s’acaba…

Peret: (Qu’ ha estat mirant y sacudint roba.) ¿Qué vá du un pany de pistó?

Pepet: Aquet, sempre que viatjo, ’l trobarás ahont jo soch, pues l’ensenyo, faig parroquia, y aixís engrandeixo ’l nom.

Titet: ¿Que potsé es un pany de porta?

Pepet: Es un pany de porticó: ab aixó no pót obrirse cap porta.

Peret: (A Pau y Quima.) Es secret.

Titet: ¡Jo ’t toch! Es estrany que ab questas cosas, que ho podrán ben tancá tot, haigi entrat en allí ’l córala.

Pepet: Noya, noya. (Tremolant pel vers de Titet.)

Lluisa: (Correnthi.) ¿Qué es aixó?

Pepet: Ja torno á teni la cosa: veyas tú, ¿com tinch lo pols?

Lluisa: Lo tè bè. (Que l’ha polsat).

Pepet: (Satisfet.) Vaija, donchs bó.

Quima: Sembla que pujan.

Pau: ¿Quí es?

Batlle: (De dins.) ¡Hola Pauet!

(Pep. al sentir la veu comensa á tremolar.)

Lluisa: No s’espanti.

Titet: ¡Lo batlle!

Pepet: Estém descuberts.

Escena XVIII.

Dits, Batlle luego Vehins.

Pau: ¡Hola, Coca! (Anant á encaixá.)

Batlle: (Retirant la má.) A mí no ’m toquis, feste en llá.

Pau: Y donchs, ¿qué tens?

Batlle: (Ab to solemne.) Que las miras salitarias, la salud del poble en pés, are ’m fan corresponsable.

Pau: Donchs, Ton, mira que…

Batlle: (Presentant la vara.) ¡Alto al Rey! (Pausa.) Mentres faig lo que ’m pertoca, mano que os arreconeu. Contestareu lo que os diga y cuidado á mourers. ¡Ep! (Al crit pujan quatre homens del poble armats de carabinas y un guarda-bosch, tots ab la boca tapada, ab un mucadó lligat al clatell. Entran ab l’arma preparada y recelosos.) Dos á dintre y dos á fora y prepareu bè ’ls fusells.

Peret: (Ap.) Vaya, quanta ceremonia preparan aquets ximplets.

Batlle: Pau Romanso, á casa teva, segons m’han dit en secret, tens, contra lo que jo mano, amagats tres forasters.

Pau: Mira…

Batlle: Calla y no contestis, perque t’anirá mes bè. Manco, posa má á la ploma y acabem qu’ es curt lo temps. (’L Manco, será un dels tres homes; á la órdre del Batlle, treu paper, un tinter de banya y ploma, y assentantse, escriu.) A ’n aquí quedan tancats.

Manco: ¿Vos voldreu dir presoners?

Batlle: No’t deturis, corra á escríurer.

Titet: Jo no’m quedo, no hi fet res.

Batlle: Hereu Tit, aquí te estavas, y també ets un delinqüent.

Pepet: ¡Ay del cap! (Mòlt espantat.)

Lluisa: (Ap. á Pep.) Aguantis are.

Peret: (Ap.) Jo no vuy aguardar mes. (Alt.) Senyor Batlle, una paraula.

Batlle: Siga prompte.

Peret: Acabaré. Ara bè vosté á da sustos com qui diu injustament, y aixó puch assegurarli.

Batlle: ¿M’ assegura?… ¿Y quí es vosté?

Peret: Ma carrera es la de metje.

Titet: Si qu’ ho es, y ben entés.

Peret: Y puch dir perque aquí ‘s troban tres forasters… los presents. Per aná á visitar pobles, fa sis mesos que correm, y hem baixat aquí per véurer als senyors, qu’ ens sòn parents. No tenim cap cás de cólera; no tenim cap cás de ré, ni del cólich esporádich.

Manco: Espera… ¿qué? (No entenentho.)

Peret: Dich…

Manco: (Com preguntant qué diu.) ¿Cóm?

Batlle: Res. ¡Bah! no ho posis. No ho estranyi, com que d’aixó no ’n menjém…

Quima: ¡Home, es clar!

Pau: Ell ho assegura.

Batlle: Bueno: aixís ja es diferent.

Peret: Si vosté no’m dòna crédit…

Batlle: Hombra, es net que n’hi daré sent de la daficultad… Deixemho corre, Joseph. (Al Manco.) Cap á Casa de la Vila. (Als altres.) Veus, home, com jo ho conech… (A Manco.) sempre he dit que aquets no ho eran.

Peret: (Ap.) Ho endevinas, com hi ha mòn.

Batlle: Vamos, poden bellugarse que se ’ls levanta l’arrest. (S’ en vá.)

Titet: ¿Jo també puch anar á fora?

Pau: ¿Y donchs, home? tú també.

Titet: Si ‘m dòna aixó, ’m tanco á casa; y p’ el susto no ’m moch mes.

(Ho diu mirant el pany que ha quedat posat á la porta.)

Pau: Creume, noy, que tens desgracia, y encara ’t valdrá mes, créu.

Titet: Si me ’l dònan… (Lo toca com per obrir, y al moment el pany ’s dispara ab tiro y soroll de campanillas. Tit cau en terra, com esglayat.)

Titet: ¡Ay! (Cayent.)

Pau: ¡Oy! (It.)

Quima: ¡Mare! (It.)

Pepet: Pero, home, ara qu’ has fet (Girantse á Tit.) ¡Oy Jesus! ¡tots sòn á terra! Mira, noya. (Espantat.)

Lluisa: Prou que ho veig.

(Lluisa está sostenint á Quima que ha caygut poch menos que á sobre de ella.)

Peret: ¡Pare! (A Pau que está caigut en terra.)

Lluisa: ¡Quima!

Pepet: ¡Ay Peret! (Prompte á desmayarse.) Ay, mira, noy, que ’m desmayo.

Lluisa: ¡No, pare! (Desde el sèu grupo.)

Peret: ¡Senyó Pepet! (Corrent á ell.)

Pepet: Tant que tú m’asseguravas… Cuyta… corra… (Cau sobre Peret.)

Peret: ¡Are estém bè!

Lluisa: Bè; y ara aixó ¿cóm s’arregla? ¿Cóm ho fem? digas, Peret. ¡Ay! jo penso que ’m desmayo. ¡Mare meva! (Cau desvaneixentse.)

Peret: ¡Espérat! ¡Ey! (Com cridant.)

Quima: ¿Y are? bó: ¿qué es lo que passa? ¡Valgam Dèu, noya, ¿qué fem?

(Al crit de ¡Ey! de Peret, ha tornat en sí Quima, la qual se esclama de trobarse sostinguda per Lluisa; ésta va desmayantse y cayent als brassos de Quima: es á dir que cambia el grupo.)

Pau: (Tornant.) ¡Jo estich com bastoneijat! ¿qué ha sigut aixó, Peret?

Peret: Vos direu. ¡Mes la Lluisa! (Vehentla.)

Pau: ¡Y son pare! ¡Ay valgam Dèu!

(Al preguntá Pau á Peret, aquest li dòna ’l cos del senyor Pep á aguantá y corra á Lluisa. Quima, que está buscant modo de deixá á la noya, la entrega de cop á Peret. Es dir: rápit cambi de figuras.)

Quima: ¡Aquí ha entrat la pilemia!

Peret: ¡Lluiseta!

Pau: ¡Senyor Pep!

Quima: L’ hi descordarém la roba.

Peret: No: ja torna en sí.

Lluisa: ¡Peret! (Tornant.)

Peret: ¡Vida meva!

Quima: ¡No s’espanti!

Pau: ¡Ja ‘m recorda tot lo qu’ es! ¡que aquell ximple!…

Peret: (Per ella. Lo senyor Pep. torna en sí.) Bè; ¡sossegat!

Pau: Vamos, alsis.

Pepet: ¡Ay, quín fret! (A Quima.) ¡Fassi un xich de camamilla!

Pau: Ba, reportis, que no es res. Jo he caigut, pero de susto.

Quima: Hasta jo.

Lluisa: Fins jo.

Pepet: També.

Peret: ¿Y no recórdan la causa? ha sigut pe ’l tiro aquell.

Quima: De tot n’ha tingut la culpa lo manyefla de’n Titet.

Pepet: Dom lo canonet de cánfora, per si es cas… (S’ el posa á la boca y treu un llibre.)

Lluisa: (Dantli.) bueno, aquí’l tè.

Pau: Que ’s alsi luego de terra: que marxi y no torni mes, tot quant toca ho desgracía.

Quima: ¡Es un xicot sense seny!

Pau: Lo que tè, que du malura.

Peret: Vaya aixécat… ¡Ey! Titet. (tontollejantlo.)

Pepet: (Llegint.) “Que tot cás es un espasm.” (marcat.)

Titet: No truquém, ja estich despert: he sentit tot lo que deyau, y vos asseguro á fé, que may mes entro en cap casa y cap mal no faré mes. (S’ en va.)

Peret: Y nosaltres.

Pepet: Deyam are que ab lo cas d’aquest bailet, reconeixo que sòn sustos lo que tinch al cos, res mes, sent així no vuy pensarhi, d’are mes m’esforsaré, que dar al olvit tals cosas penso qu’ es lo gran remey. Es mòlt cert que somiaba y ’m dirán que no está bè, mes la pòr guarda la vinya, segons diu un refran vell.

Pau: Doncas ves per la manjussa.

Quima: Are hi vaig. (S’ en vá.)

Pepet: Bè ¿que hi entrém?

Peret: Ya será cosa arreglada.

Pepet: L’ arreglo primerament: res de fruytas ni verduras, fora llegums, res de vert.

Pau: Aquí tot sempre va ab mida.

Pepet: Es que está mòlt mal lo temps.

Peret: Farem aquí mòlta broma.

Lluisa: Y á la nit no surtirém.

Pau: Es clar qu’ armarém tabola.

Pepet: ¡Ah! veniu, Pau, escolteu. Aviseu vos á la dona que ’l llit siga ben tobet y un xiquet antes d’anarhi m’hi fiqui ’l burro, perque…

Pau: Aquí sols tenim somera, burro no: si li serveix…

Peret: No es aixó…

Pepet: ¡Jesús quin home!…

Lluisa: Es per tení’l llit calent.

Pau: ¿Y ab lo burro s’acalenta? (Estranyat.) No es així com aquí ho fem. Miri á casa com s’arregla al hivern quant fa mòlt fret, per mi se ’n hi va la dona.

Peret: No es aixó. Lo que vos dihem…

Pau: Miri, arreglis ab la Quima.

Pepet: Després li demanaré.

Escena ultima.

Dits y Quima.

Quima: Quant vulgueu poden baixar.

Pau: ¡Santa paraula!

Pepet: (Marxant.) Allá aném.

Peret: Pero miris que’s descuida…

Pepet: ¿Qué’m descuido?

Peret: (Senyalant al públich.) Miri allí.

Pepet: En allí es á Barcelona. (Baixa y tots detrás.)

Pau: ¡Com hi ha mòn! (Reconeixentho.)

Peret: Ho es.

Lluisa: ¡Sí! ¡sí!

(Pep diu fort pera espantar.)

Pepet: Donchs quedan en cuarentena.

Peret: Vaija, tórnissen al llit! No veu que tots los senyors sòn mòlt coneguts d’aquí.

Pepet: (Despues de coneixels.) Es vritat, no ’m recordaba. Los conech,… son ben amichs… (Resolt.) los dono patente limpia (Humild.) si avans me ’n dònan á mí.

Prou.